Papa, vull ser emprenedora

FOTO: @cristina_mainou

Aquest és un article que ja fa temps que volia escriure i esperava una ocasió especial. Està basat experiències que m’han comentat algunes emprenedores-empresàries amb qui col·laboro i que em generen reflexions. Potser algunes emprenedores haureu viscut alguna d’aquestes situacions i us hi sentireu identificades. Potser sou dels que teniu al voltant una emprenedora que té un projecte o una empresa; en aquest cas, desitjo que aquest article us ajudi a valorar la importància que té el vostre suport per a ella i a trobar la manera de manifestar-lo. En tots dos casos, m’agradarà conèixer la vostra opinió.

Per exemple, les emprenedores comenten que un moment clau és quan diuen al seu entorn familiar que volen emprendre un negoci.

A vegades la resposta és d’ànims i suport. D’altres, és de rebuig -Però què dius! Millor que busquis una feina fixa, és més segur-.

Què hi ha darrera d’aquestes paraules? El coneixement de les limitacions de la persona i del que suposa emprendre i la suposició de que no és capaç de fer-ho? Independentment de la capacitat de la persona, la por a que fracassi, la necessitat d’evitar-li un disgust? Per què, en el primer cas, potser sí que li fem un favor. Però en el segon, si ens mou la por, la necessitat de protecció, potser la privem d’assolir allò que la motiva. És com dir-li a un nen que no corri perquè caurà. No és millor deixar-lo que corri i estar al seu costat per ajudar-lo a aixecar-se si cau?

Què hi ha al darrera quan aquesta frase ens la diu un amic/ga? Emprendre un negoci és entrar en un món incert, a voltes desconegut. Pot generar canvis en la persona. Per exemple, augmentar l’autoestima quan s’assoleixen reptes. I això canvia no només a la persona sinó també la manera com es relaciona amb el seu entorn. Canvia rols i la manera com els altres ens perceben. Quan ens ho diu un amic/ga, és perquè ens coneix bé? O és per por a aquests canvis, moltes vegades de forma inconscient?

Què implica quan ens ho diu la parella? També ho diu perquè ens coneix i coneix les nostres capacitats i limitacions? O bé per por a canvis en l’ordre de casa? I no ho dic des d’un punt de vista masclista, sinó simplement de que si alterem el funcionament habitual, també el nostre entorn ha de canviar.

Fins a quin punt les mateixes emprenedores intentem que el nostre projecte interfereixi el mínim en el nostre rol habitual? Per exemple, hi ha clientes que em comenten que, com que treballen des de casa, desenvolupen alhora el rol de casa i de feina, per exemple, si hi ha alguna reparació a fer, si volen anar a comprar, si cal recollir els nens. Adapten horaris i/o interrompem la feina per les coses que passen a casa. Algunes s’adonen que d’aquesta manera són poc productives i decideixen fixar uns horaris de feina que els permeti focalitzar-se en la part professional malgrat la desenvolupin a casa. Fora d’aquest horari, desenvolupen les tasques familiars. I m’expliquen com d’important és que aquest punt l’entenguin tant la parella com els fills: sense la seva complicitat, no funcionaria.

I què no dir dels fills? Hi ha emprenedores que m’han manifestat que han iniciat l’empresa per tenir major flexibilitat horària. També per treballar menys hores i així estar amb ells. Els resultats no sempre són aquests, sinó que treballen en horaris irregulars per tal de compaginar ambdues responsabilitats.

Ser emprenedora no és un camí fàcil. A voltes el comparem amb una muntanya russa: ara estàs a dalt, ara estàs a baix. La gestió emocional és importantíssima per avançar i per aconseguir crear i desenvolupar el negoci. En aquesta gestió emocional el nostre entorn és el gran suport. I en la mesura que aquest entorn és més proper, pel nivell de confiança, pel contacte diari, encara esdevé més important. La frase màgica “vinga, que tu pots!”, és un revulsiu dels dies de cansament i decepcions que es produeixen en l’aventura de ser emprenedora.

I vosaltres, amb què us heu trobat? Penseu diferent?